Un bon dia estava esmorzant unes torrades amb pernil i tomàquet com cada matí amb un suc de taronja, vaig sentir uns plors que venien des de l'habitació del Tomàs, vaig pujar les escales silenciosament, ja que no era gaire normal veure el Tomàs trist, vaig picar la porta i el Tomàs em va respondre dient que marxes, li vaig dir que era l’àvia Àngels que si podia entrar per ajudar-lo. Em va obrir la porta lentament mentre s’eixugava les llàgrimes amb un mocador.

Em va explicar que se sentia diferent que no era normal, el vaig abraçar i li vaig dir que jo sempre l'ajudaria que cadascú pot estimar a qui vol i quan vol i que no s’ho hauria de tancar sinó que aquestes coses s’haurien de dir i normalitzar com un altre, em vaig aixecar i vaig marxar de l’habitació reflexionant el que pot arribar a patir una persona que se sent diferent de les altres i que no ho pot expressar perquè la seva família no li dona suport.

Els pares d’en Tomàs mai han acceptat a les persones que li agraden persones del mateix sexe i jo no ho puc canviar, però sí que el puc ajudar.