En Tomàs i jo ens coneixem des de fa molt, es podria dir que és el meu company de vida, el meu germà. Les nostres mares es coneixen des d'abans que naixéssim i sempre ens han transmès aquesta amistat. Cada diumenge fem una espècie de dinar familiar, en el que les dues famílies es posen al dia del què ha passat durant la setmana. En Tomàs mai explica res, únicament com li van les notes i el col·legi. Els pares del Tomàs són una mica… com ho diria… clàssics, estrictes? Sempre volen que els seus fills facin tot com ells volen, a la seva manera. Jo, si fos en Tomàs, tampoc els hi explicaria. Sempre diuen frases com “això de ser homosexual ara s’ha posat de moda”. En Tomàs sempre se sent incòmode. De fet, quan no estan els seus pares és una persona totalment diferent.

 Al col·legi, tothom ho normalitza, els hi sembla “super guay” tenir un amic així! I es veu que ell, se sent millor amb si mateix. Sempre intento fer el possible per ajudar-lo i l'animo a explicar-li als seus pares, però no ho aconsegueixo. Sempre que ho ha intentat, o canvia de tema o li pregunten per les notes. No sé com acabarà tot això, però només vull que sigui feliç.