Ja no podia més, ho havia d'explicar a algú. La meva àvia podia semblar la menys indicada: “massa gran per idees massa noves”, però sabia que seria millor que explicar-ho als pares, així que és el que vaig fer. Em va sorprendre que, tot i estar acostumada a com era tot abans, no em va jutjar, al contrari, em va entendre i em va fer costat des de llavors. Després de donar-li mil voltes vaig decidir explicar-los la veritat, el que realment sentia i estimava. Decidit, vaig anar al menjador on estaven els meus pares parlant però quan anava a entrar, vaig sentir alguna cosa que em va fer parar en sec. Vaig marxar a l'habitació, sense saber que fer o que pensar. No podia arribar a entendre com, els meus pares podien estar en contra d’una cosa com l’amor. Els meus amics o companys d’escola, professors, inclús la meva àvia m’entén! Però els meus pares… No em podien acceptar ni a mi ni a ningú que no tingués la mateixa manera de veure les coses que ells.

M’encantaria poder expressar tot el que sento, sense sentir-me discriminat, sobretot amb els meus pares, que són les primeres persones que haurien d’acceptar-me tal com sóc.